Dama que em fas presonera
dels neguits i de les pors,
lliurant-me a la nit postrema
entre balades de mots.
Ets l’espasa del poeta,
com també ets la seva mort
dibuixant-li mil quimeres
i llençant-lo a la buidor.
I el rescates de la pena,
amb vocables de cotó,
i li regales un poema,
per eixugar el seu plor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada