Sense pressa

 

Besa’m a poc a poc, 

recorre’m la pell amb calma 

i digues-me a cau d’orella 

allò que les mans declaren. 

 

Deixa que brolli del cor, 

i que em recorri l’espatlla 

cada mot i cada lletra, 

que dels teus llavis... s’escapa. 

 

Dibuixa’m per tot el cos, 

amb plaer i amb delectança, 

una estrofa de tendresa 

que enervi les meves ganes. 

 

Fes-me vibrar a poc a poc, 

que tremoli la meva ànima, 

que retrunyi mentre vessa 

cada porus quan l’embriagues 

 

Que els teus dits encenguin foc, 

que em pugi per peus i cames... 

a pleret i sense pressa, 

com  jo escric cada paraula. 

Del Poemari "Del Batec a la Paraula" de l'editorial Comte D'Aure 2025 pàgina 19

 

 

 

Què és poesia?

Dama blanca, dama negra,

sadolla de mil colors,

que amb la paraula colpeja,

retrunyint dintre del cor.

Dama que em fas presonera

dels neguits i de les pors,

lliurant-me a la nit postrema

entre balades de mots.

Ets l’espasa del poeta,

com també ets la seva mort

dibuixant-li mil quimeres

i llençant-lo a la buidor.

I el rescates de la pena,

amb vocables de cotó,

i li regales un poema,

per eixugar el seu plor.

Àngels de la Torre Vidal (c)

Del Poemari “Del Batec a la Paraula” de l’Editorial Comte d’Aure 2022, pàgina 7

Dorm

Dorm el palpís esperant-te,

desitjant la matinada, 

quan l’espurna del teu tacte

esvara la pell i l’ànima.

Recorre l’aire somiant-te 

besa el frec d’una manyaga, 

cerca el goig entre les mantes,

troba el tel d’una besada. 

Respon el teu llavi a l’acte, 

encetem banquet i àpat

responen les meves ganes, 

de cop el seny... s’entrebanca. 

Àngels de la Torre Vidal ©

SANT JORDI!!

 

 

Clica para más detalles/Clica per més detalls

https://fb.me/e/6iASGHcmv

 

La Música de la vida

 

Cau la nit mentre escolto la música de la meva vida, pausada, relaxant  i alhora remoguda pels sentiments de cada moment. Cada instant una melodia diferent:  el record de la tendresa d’aquella estona aixoplugant els petits cossos d’uns fills; la remembrança d’aquell ball lent sense música al saló de casa amb l’únic so del crepitar d’uns ulls que cremaven mirant-se;  l’evocació de rialles, acudits, menjars, carícies, besades i tantes altres vivències que m’han fet qui sóc. 

 

Amb els ulls tancats segueixo escoltant i taral·lejant cada nota de vida, cada cançó que creia oblidada, i dono gràcies als meus follets, fades, quimeres i altres éssers que m’acompanyen per tenir allò que tinc i allò que no tinc, perquè puc somiar-ho. 

 

Em dormo envoltada en la música dolça del cansament, de la fatiga del cos i la son de les meves parpelles. A poc a poc camino pels camins de la il·lusió on ets tu, on sempre estaràs encara que siguis intangible, malgrat no poder-te abastar. 

 

I sóc conscient que quan desperti, tornaré a la melodia de la teva absència, de la teva veu ressonant en el meu cor i la meva ment, mentre somric i miro endavant, on estan aquells que necessiten encara del meu aixopluc i de les meves paraules.  

 

Miro els ulls cansats d’aquella que ho ha donat tot pels meus i que ara em demana recolzar-se sobre mi, que el meu somriure apaivagui el seu plor no contingut. I els d’ell, perduts en la immensitat dels seus records sense memòria, de la seva incertesa... 

 

I prenc seient en primera fila per no perdre detall, per ser capaç de repartir alegria i energia positiva al meu voltant, mentre la música omple de nou la meva vida. 

 

Àngels de la Torre Vidal ©

 

 

                                    Dibuix de Paco de la Torre Vidal ©