Cau la nit mentre escolto la música de la meva vida, pausada, relaxant i alhora remoguda pels sentiments de cada moment. Cada instant una melodia diferent: el record de la tendresa d’aquella estona aixoplugant els petits cossos d’uns fills; la remembrança d’aquell ball lent sense música al saló de casa amb l’únic so del crepitar d’uns ulls que cremaven mirant-se; l’evocació de rialles, acudits, menjars, carícies, besades i tantes altres vivències que m’han fet qui sóc.
Amb els ulls tancats segueixo escoltant i taral·lejant cada nota de vida, cada cançó que creia oblidada, i dono gràcies als meus follets, fades, quimeres i altres éssers que m’acompanyen per tenir allò que tinc i allò que no tinc, perquè puc somiar-ho.
Em dormo envoltada en la música dolça del cansament, de la fatiga del cos i la son de les meves parpelles. A poc a poc camino pels camins de la il·lusió on ets tu, on sempre estaràs encara que siguis intangible, malgrat no poder-te abastar.
I sóc conscient que quan desperti, tornaré a la melodia de la teva absència, de la teva veu ressonant en el meu cor i la meva ment, mentre somric i miro endavant, on estan aquells que necessiten encara del meu aixopluc i de les meves paraules.
Miro els ulls cansats d’aquella que ho ha donat tot pels meus i que ara em demana recolzar-se sobre mi, que el meu somriure apaivagui el seu plor no contingut. I els d’ell, perduts en la immensitat dels seus records sense memòria, de la seva incertesa...
I prenc seient en primera fila per no perdre detall, per ser capaç de repartir alegria i energia positiva al meu voltant, mentre la música omple de nou la meva vida.
Àngels de la Torre Vidal ©
Dibuix de Paco de la Torre Vidal ©
