dimarts, 29 de gener del 2019

CAPVESPRE

 
http://www.arandaexpo.es/

Obra de la fotografia: Carolina Aranda Orcera ©

Arriba el capvespre. La calma s'apodera dels meus ossos. La meva ànima i el meu cos es relaxen, la llum de la tarda inunda les meves pupil·les atorgant-me l'anhelada tranquil·litat. Els teus ulls dolços em miren sense preguntar, sense prometre, sense compromisos que no sabem si podrem complir, sense els lligams imposats per tercers.
Amb tota la tarda per davant, tot el temps del món per començar de nou, per sentir la calor de les nostres mans, dels nostres petons.

Sols tu i jo.

Àngels de la Torre Vidal 2015 (c)

ADOLESCÈNCIA

Quan tenia catorze o quinze anys recordo a la meva mare escoltant apassionadament al Camilo Sesto i al Julio Iglesias. Recordeu aquella cançó que es deia “Perdóname”?. La meva mare es devia pensar que era culpable de tot, perquè la cantava fins a l’extenuació, la seva i la de les meves oïdes.

Suposo que d’allà em ve l’afició de cantar mentre cuino.

Jo que sóc tan moderna, escolto les cançonetes dels grups que li agraden a la meva filla (en té catorze) mentre m’ajuda a fer el sopar. Però no em demaneu els noms perquè no tinc la capacitat de retenir-ne cap.


- Mamà, ara posaré aquella cançó que et va agradar tant ahir.

- ¿?

- Sí, no posis aquesta cara, ara quan l’escoltis ho sabràs.

Quan comença a sonar la música de l’ipod a mi em sona a tirolès antic. Ara bé, si ella diu que ahir m’encantava, serà perquè jo li ho vaig dir.

Com no m’agrada enganyar-la, li dic la veritat, que no recordo la cançó. Així és quan comença allò que “perdo la memòria”, “em faig gran”, “estic despistada”, “no tinc orella musical” “que no paro atenció a les seves coses” “que no m’importa”, fins que per una cançó, perdo tota la credibilitat aconseguida durant tants anys com a mare.

Però jo ho suporto tot estoicament... Em pot dir el que vulgui. Ah! A vosaltres us passa igual, oi? Pensava que era l’única.

- Ara posaré: “You Make me Strong” (crec que l’he escrit bé...), aquesta sí que la coneixes! És dels ONE DIRECTION –ja tremolo.

Comença a sonar i a mi no em sona de res.

- I tant! Aquesta sí que la conec –jo tota ufana dissimulant.
- Mamà! M’he equivocat! No és aquesta! No sents que és una noia la que canta?

I torna a començar.

És que no t’importen les coses que m’agraden, no em fas ni cas, no “tatatatatata”, no “tetetetete”...

Sóc culpable de tot. Només puc fer una cosa...

Agafo la mà del morter a modus de micròfon i començo: 

- "¡Perdóoooooname! ¡Perdóooooooname! ¡Perdóooooooname! Si hay algo que quiero... ¡¡¡ERES TÚ!!!"

Adolescència.

Àngels de la Torre Vidal (c) 2014




divendres, 25 de gener del 2019

UN VELER


D’un cor malmès per la boira,
va salpar un veler valent,
va travessar la calitja
solcant el mar cap al cel.

Va ultrapassar les onades,
va trencar la por i el gel,
i va pujar pels meandres
de rierols i torrents.

Va arribar fins a una platja,
on va descansar al recer
d’una llotja alta i blanca,
gavines i mariners.

Va sortir de matinada,
quan marxaven els estels,
soltant el velam i amarres
lliurant-se al mar i al bon vent

Àngels de la Torre Vidal (c)
Poemes 2019